Los cañones de Navarone

Aquesta pel·licula de l'any 1961, conta la història de la II guerra mundial quan els aliats han de retirar-se d'unes illes greges i no poden fer-ho per la existencia d'uns grans canon alemanys que bombardejen tots els vaixells que es posen a tir, finalment s'envia a un comando per a destruir els canons.
La pel·licula està protagonitzada per un pante majestuós d'actors, sobretot Gregory Peck i Anthony Quinn.
Va ser candidata a varis oscars de la academia i finalment en va guanyar un de tècnic.
Molt bona per passar un bon rato veient una bona pel·licula de comandos, que va fer apareixer altres pel·licules semblants com Fuerza 10 de navarone, protagonitzada per harrison Ford.

Antoni Bassas

Aquesta setmana el Sr. Joan Ferran, portaveu adjunt del parlament del PSC, ha fet unes declaracions criticant durament el nacionalisme de Tv3 i de Catalunya Radio, i ha criticat fortament al periodista Antoni Bassas, conductor del programa El Matí de Catalunya Radio.

Parlar de l'Antoni Bassas és parlar segurament del periodista amb més pretigi de Catalunya, i un dels pocs que es manté a Catalunya Radio després de la neteja étnica que va fer el PSC i el tripartit, i es va mantenir perque era el lider d'audiencia i ho continua sent.

Molts matins si estic al cotxe sintonitzo la radio i em surt l'Antoni amb l'informació i l'opinió, sempre amb educació i sense faltar a ningú, res a veure amb altres periodistes d'altres cadenes que deuen agradar més al Sr. Ferran com la COPE.

El que no entenc es que encara ens intenten dir que PSC i PSOE son coses diferents, que el PSC té unes connotacions nacionalistes catalanes, quan un dels seus membres fa declaracions que hagues firmat qualsevol de la COPE i que només han aplaudit la gent del PP i Ciutadans, i clar està, el presidente José Montilla.

Espero que Antoni Bassas continui fent el programa que fa, i que la censura que li volen aplicar els faci mal als que la volen aplica que semblen més feixistes que no pas socialistes.

Fins ara Tv3 era la teva, ells volen convertir-la en la seva, com han fet ja amb tv1, volen que les televisions públiques siguin governamentals, que segueixin els dictats del govern com ho fa Canal 9 o Telemadrid, però es clar si fem les coses igual que el PP, que diferencia al PSOE del PP? Jo pensava que l'esquerra feia les coses de manera diferent peró en personatge com el Joan Ferran ja es veu que no.

17. Dirty Dancing

Aquesta és una pel·licula de l'any 1987 que ens va marcar bastant a la gent de la nostra generació que ara rondem els 30, ja que ens va agafar en plena adolescencia.

El que més es recorda és la seva magnifica banda sonora o hauriem de dir recull de cançons, que li van permetre guanyar l'oscar aquell any.

Dels actors Patrick Swayze es va convertir en estrella a partir d'aquí, tot i que li duraria pocs anys la fama, va arribar a la cúspide de l'estrellat uns anys més tard amb Ghost.

L'altra protagonista la Jennifer Grey, nunca más se supo.

Ens explica la història de baby una noia de 17 anys molt inocent i el seu despertar sexual a les mans del professor de ball, i com inicien una relació arrel del ball.

Jo personalment li tinc un carinyo especial a n'aquesta peli ja que va ser una de les primeres que vaig tenir en video.

Tot i que els pentinats ja ens poden semblar un poc nyonyos, eren els 80, la música encara ara es fabulosa, especialment les cançons The Time of my life i She's like the wind interpretada aquesta pel mateix Patrick Swayze.

Recomano tornar-la a veure per reviure aquells estius especials de la nostra adolescencia.

16. Notting Hill

Pel·licula de l'any 1999, que protagonitzen Julia Roberts i Hugh Grant, amb els mateixos creadors de Cuatro bodas i un funeral.

La pel·licula tracta sobre la possibilitat de l'estrella de cine més gran del món s'enamori d'un noi qualsevol del carrer i anglès.

La pel·licula va suposar la presentació de l'actor Rhys Ifans, un desconegut fins aleshores que a partir d'aquí ha tingut continuitat en el cinema.

La pel·licula és típica de l'humor anglès amb moments molt divertits, com quan va a sopar amb els amics, o totes les escenes del company de pis.

Crec que tots hem somiat alguna vegada que ens passi una cosa com aquesta, amb Julia Roberts, amb Natalie, amb Keira, però a data d'avui encara no m'ha passat, no perdo l'esperança.

Molt recomanable per passar una estona divertida.

15. La lista de Schindler

Continuant amb les pel·licules impresindibles, avui torno a parlar-ne d'una del director Steven Spilberg, però en aquest cas en la seva versió més seriosa.

La Lista de Shindler és una pel·licula de l'any 1993, va guanyar finalment 7 oscars de l'academia, entre els quals estaven el de millor pel·licula i millor director.

Està protagonitzada per l'actor Liam Nesson, que fins aleshores només havia fet pel·licules com a secundari, i era un deconegut, i per això el va elegir Spilberg. També participen Ben Kinsley aquest sí que era més famós ja sobretot per la seva interpretació de Gandhi, i Ralph Fiennes també un altre actor que és va fer famós arrel de la seva interpretació del nazi director del camp d'internament.

La història ens conta com un empresari txec i catòlic que pertany al partit nazi, contracta a mà d'obra jueva, per ser la més barata, i com cada cop més s'interessa pels seus treballadors sobretot arrel de veure quins erà el seu final si no fa alguna cosa. Aquesta transformació en la pel·licula es pot veure sobretot en l'escena de la nena petita amb la xaqueta de color roig, l'única imatge a color de tota la filmació ja que la pel·licula és en blanc i negre, per donar més realisme i intensitat.

Oskar Schindler i la seva història van ser certs, a la pel·licula al final es veu als descendents dels jueus que formaven la llista, més de 6000 ens diu Spilberg.

Com a curiositat quan es veuen caminar a tots els supervivents actuals, un d'ells, el de la fotografia és el mateix Steven Spilberg, sense barba clar.

Una altra escena fabulosa es quan Stern el contable està teclejant la llista, i possant més i més noms i se n'adona que el que està fent Schindler es comprar la llibertat d'aquestes persones i li diu la frase " aquesta llista és el bé absolut, al voltant dels seus marges està l'abisme"

Qui salva una vida salva al món sencer.

A partir d'aquesta pel·licula s'han creat fundacions per a conservar els records del supervivents de l'holocaust jueu.

És impresindible veure aquesta pel·licula, hauria de ser obligat. No defrauda gens, que gran és Steven...

Internet

L'altre dia vaig fer algun comentari sobre el Klan.

Avui navegant he trobat aquesta foto que crec que es genial, d'una secció fins ara desconeguda del Klan.

Com podeu veure es la secció gay, negra i jueva del Klan, fantastic.

Els bascos i Magdalena

Ahir al parlament espanyol es va viure una sessió bastant moguda.

Per una banda CIU i el PP i ERC van votar a favor d'una proposta de IU de reprovació de la ministra de foment, cosa que no és massa habitual. Per l'altra el PNB i el BNG van votar a favor de la Magdalena i del PSOE sense tenir en compte altres consideracions, casualment els dos partits actualment governen gracies al PSOE.

Aquí ningú es rasga les vestidures, a CIU durant els anys que donava suport al PP no li deixaven passar ni una, ara el PNB a canvi del suport encara treurà més benefici econòmic del que té, que el té tot.

Per a quant ens sentarem a parlar de les balances fiscals? Per a quant Catalunya tindrà el mateix que tenen els bascos? Per que no podem disposar del que nosaltres cotitzem? A nosaltres des de la meseta ens tracten d'insolidaris per demanar el que es nostre, als bascos no s'atreveixen a tosir-los no sigui que s'enfadin.

Al Pais Basc es impensable un caos com el que ens afecta a nosaltres aquest dies.

Mentre Barcelona i Catalunya s'afona els grans catalanistes del PSC, que són un partit propi (je, je, je) no són el PSOE voten a favor de la Magdalena, en contra dels entiment del poble català, després critiquen a altres per demanar el dret de decidir.

I mentre la protagonista en questió té massa feina anant a la peluqueria, ja que es veu que n'ha possat una al ministeri, i fa tard al debat del parlament. Dimissió ja!!!

14. Gladiator

Pel·licula de l'any 2000 dirigida per Ridley Scott, i que va recuperar el genere dels romans per al cinema.

Està protagonitzada pel fins a n'aquell moment, casi desconegut Russell Crown, que a partir d'aqui es cotitzaria com un dels actors més importants actualment. També actuen Joaquin Phoenix, Connie Nielsen, Richard Harris, Djimon Hounson i Oliver Reed.

Com a curiositat dir que Reed va morir durant el rodatge de la pel·licula havent begut un munt d'alcohol.

Va gunayar 5 premis oscar, entre ells el de Millor Pel·licula i Millor Actor, injustament no li van donar el de millor director a Ridley que va anar a parar a Steven Sodenbergh per Trafic.

La pel·licula conta la història de Maximo un general romà a les ordres de Marc Aureli l'emperador i com es traicionat pel fill d'aquest que mata a el seu pare per ocupar el seu lloc, i com després de morir la seva família es converteix en gladiador i vol aconseguir la venjança.

Hi ha varios gazapos importants en la pel·licula, com en la primera batalla que es veuen fletxes romanes clavades al terra sense haver començat la batalla, al coliseum es veu una bombona de gas en un dels carros quan xoca amb la pared.

El general Maximo si que va existir en la realitat i va substituir a Comodo com a Emperador en una revolta de les tropes, cosa que a la pel·licula no s'arriba a fer ja que maten al seu criat.

Molt destacable també és la música d'aquesta pel·licula també incomprensiblement no va guanyar l'oscar la banda sonora de Hans Zimmer, que és fantastica, guanyant al final la de Tigre y Dragón, que la veritat no recordo ni com sona.

Molt recomanable, a mi m'encanta com a pel·licula, per a veure cinema de qualitat.

13. E.T

Corria l'any 1982, Italia acabaria guanyant el mundial disputat a Espanya, a Eurovisión anava una tal Lucia que acabaria la 10ª, però la gent de la meva generació el que més recordem d'aquell any va ser aquesta pel·licula, una de les primeres experiències cinematogràfiques de la meva vida, jo tenia 5 anys.

La pel·licula dirigida pel gran Steven Spilberg, qui es va inventar aquets extraterrestre simpatic, canviant la idea de alienigena que fins a n'aquell moment tenia tot el mòn.

La història ens explica com uns extraterrestres arriben a la terra per estudiar unes plantes i se'n deixen a un, ET, que fa cap a la casa d'un nen, Elliot. I com aquest nen amb l'ajuda dels seus germans i amics aconsegueix que ET pugui avisar als seus i tornar amb ells.

Com a curiositat podem dir que la frase més recordada de la pel·licula "telefono mi casa" és una mala traducció a l'espanyol de la versió original.

Dels seus actors i actrius només Drew Barrymore ha tingut una continuitat en el cinema i passant per les drogues.

Va ser la primera pel·licula produïda per la productora de Spilberg Amblin, que té com a simbol el nen volant amb la bicicleta.

És una de les pel·licules més taquilleres de la història, en el seu estreno va estar un any en cartell.

Tot i ser nominada a 9 oscars, només en va poder guanyar 4, en els apartats tècnics i en la fantastica música de John Williams, ja que l'academia no es va perdre seriosament a Spilberg com a director fins a la Llista de Shindler (pitjor va ser, uns anys després el cas del Color Purpura nominada a 11 oscars i sense guanyar-ne cap)

És molt recomanable per a veure amb tota la família.

12. Doce hombres sin piedad

Pel·licula dirigida per Sidney Lumet, va obtindre 4 nominacions als oscars del 1957.

Esta protagonitzada pel gran actor Henry Fonda.

La pel·licula tracta sobre un jurat en un cas d'assessinat, i com han d'arribar a un acord unanime, tots estan en un principi d'acord en la culpabilitat de l'acusat menys el jurat numero 8 (Fonda), que poc a poc amb raonaments anirà fent canviar d'opinió a la restad el jurat.

És una bona pel·licula per veure els diferents rols del lideratge, els liders formals i informals, el lider democratic i autoritari.

També podem veure com canvia una decisió de ser pública a ser privada, i com afecta la pressió grupal.

Una pel·licula molt interessant i que fa passar una bona estona.

Llibertat d'expressió 2

Fa uns mesos en aquest blog escrivia un comentari sobre la llibertat d'expressió arrel del segrest de la revista El Jueves, avui vull tornar a tocar el tema en un context totalment diferent.



Aquest cap de setmana es feia a Barcelona una conferència d'un dels caps visibles del KKK, Ku Klux Klan. Finalment per problemes d'ordre públic no es va poder fer, cosa que trobo bastant lamentable. A mi m'hagués agradat sentir la conferència, volia veure quines idees té aquest tipejo. Com vaig dir fa uns dies, llibertat d'expressió es permetre que el que pensa de forma diferent a tu pugui opinar lliurement, i en aquest cas no ha estat possible.

Aquest senyor ha comés algun delicte? Si ho ha fet que el detinguin, si no que el deixen parlar, si quan esta parlant comet algun delicte, com incitar a la violencia o conspiració per cometre un delicte, que el detinguin, si no que el deixin parlar.

Crec que la majoria de les idees d'aquesta persona es desqualifiquen per si soles.
Però pel que es veu hi ha altres idees que poden fins i tot ser interessants, com alguna informació sobre els lobbys jueus dels Estats Units i el seu poder en el mòn.

Aquí entrem en el problema que tenen els demagogs, com per exemple en aquest país la gent de la COPE o de Libertad Digital, que quan parlem d'alguna cosa seriosa i certa no els fa cas ni Deu, i aixó que el tenen al seu favor, el mateix passa amb el senyor aquest del KKK.
Hem de saber diferenciar bé les noticies que són verídiques de les que són demagogiques, al senyor Jimenez los Santos, el podem escoltar o lleguir cada dia, en canvi a aquest home no l'hem pogut escoltar.
Sobre la gent que es manifestava, segurament som d'un pensament semblant en quant a les idees que té el KKK, però crec que els perden les formes. Sempre que es manifesten en contra d'alguna ideologia s'acava la cosa en violencia. Jo hagués anat a sentir a l'home aquest i despres l'hagués pogut criticar en fundament, donant uns motius raonats. Ara l'han convertit casi en un martir, sense saber el que pensa, segur que hem conseguit el que pretenia, sense dir una sola paraula, s'ha sortit en la seva i no el podem rebatre en raonament perque no sabem el que pensava dir.
Llibertat d'expressió tant si ens agrada com no, i si en la llibertat d'expressió es comet algun delicte que actiu la justicia.
P.D. quan parlo de delictes no em refereixo als pobres dibuixants del Jueves, que hauran de pagar 3000 euros per un dibuix, en canvi aquestes setmanes s'ha dit de tot de l'infanta i marichalar i ningú ha denunciat res.

Los japonesos estan bojos: el Kancho

Avui navegant per internet he trobat una tradició dels nens japonesos que s'anomena Kancho.

Es tracta de possar les mans en la posició que es veu a la foto de baix i tocar-li l'ojete a la persona que li vols fer el kancho.

A la famosa serie de dibuixos animats Naruto és una tècnica que l'anomenen "la técnica de los mil años de dolor"

L'últim a Japó es aquesta màquina per fer Kanchos.

A partir d'ara si aneu per Barcelona o algun lloc turístic i us trobeu a algun japonés vigileu la retaguardia, jo ja me'ls miraré d'un altra manera...

11. La guerra de las galaxias.

Fa molt temps en una galaxia llunyana, molt llunyana...

Corria l'any 1977, el del meu naixement, quant un jove director de pel·licules com American Graffitti, anomenat George Lucas presenta un nou film totalment diferent, una pel·licula que canviaria el cinema d'acció i donaria lloc a un mòn nou, el mòn Star Wars.

Lucas va tenir problemes per financiar la pel·licula, i va anar a varis estudis, però al final va ser un èxit brutal de públic.

La història ens explica com un jove comença a descubrir que no és una persona normal sinò que esta cridat a ser l'últim dels jedis, uns mestres que conservaven la pau a la galaxia abans de la arribada del malvat Emperador.

Amb l'ajuda del mestre Obi Wan, anirà a rescatar a la princesa Leia, juntament amb un caçarecompenses anomenat Han Solo, i els droides R2D2 i C3PO.

Aquesta es la primera pel·licula del mòn Star Wars que es va fer tot i que en la cronologia es l'episodi IV, en ella ens enterem per primer cop de conceptes com la FORÇA i coneixem al possiblement dolent més mitic de la història del cinema, Lord Darth Vader...

Els actors i actrius d'aquesta pel·licula eren desconeguts menys Obi Wan que esà interpretat pel gran actor Alec Guiness ( El pont sobre el riu Kwai") però sobretot en el cas de Harrison Ford li va servir de plataforma de llançament per la seva llarga carrera, menys sort van tenir Mark Hamill i Carrie Fisher que mai van poder deslliurar-se del rol d'aquesta pel·licula.

També en un personatge secundari però important ens trobem a Peter Cushing, que feia pel·licules de vampirs amb Cristopher Lee i aquest va participar en els episodis I i II com el comte Doku.

Quant comences a veure la pel·licula i comencen les lletres de Star Wars i sona la maravillosa música del genial John Williams la pell se't posa de gallina, i només pots pensar "que la força ens acompanyi"...

10.Leon. El profesional

Pel·licula francesa de l'any 1994, dirigida per Luc Besson. Està protagonitzada per Jean Reno i Gary Oldman i sobretot és la presentació de Natalie Portman com a actriu.

Tracta de la història d'un assassí professional molt bo, que només viu per la seva feina, i la seva relació amb una nena veina a la que li han assassinat a tota la seva família.

És una pel·licula que no és la típica americanada d'acció i violencia, tot i que n'hi ha i bastanta, sinó que hi ha alguna cosa més.

Molt bona la relació que es produeix entre els dos protagonistes.

Luc Besson demostra ser un bon director, després dirigiria altres pel·licules de gran pressupost com El 5º elemento, i seria productor d'altres, com la sèrie de Taxi o Yamakazi.

Molt recomenable aquesta pel·licula, sobretot pel descobriment de Natalie, ja aquí es veu que estem davant d'una gran actriu, que en 12 anys feia aquesta fantàstica interpretació.

Campanya de publicitat

Navegant per internet he trobat aquesta fotografia d'un taxi de Nova York, amb una campanya de publicitat de la serie de Los Soprano, que esta ambientada al món de la mafia, per si algú no ho coneix.

Em sembla una campanya brutal, tot i que no se que faria si estic al cotxe de detras i veig això al taxi que porta al davant...

9. Cantando bajo la lluvia

Pel·licula de l'any 1952, és un musical dirigit per Stanley Donnen i Gene Kelly que també la protagonitza juntament amb Donald O'Connors i Debbie Reynolds.

Estem davant d'una pel·licula on tothom coneix la cançó principal el moment en que l'enamorat de Gene Kelly, canta i balla en un carrer banyat i plovent.

Com a curiositat dir que el dia que es va gravarl'escena de la pluja gene Kelly estava malalt a 40º de febra i no podia ballar com ho feia habitualment, tot i això és l'escena més recordada de la pel·licula.

És una pel·licula molt recomanable per veure, un musical dels d'abans, molt divertida i que certament també ens explica un poc de història del cinema quan va passar del cine mut al sonor i el que va comportar per als actors i actrius.

General Forceps

Com ja vaig comentar en el seu moment soc un dels enganxats al blog de l'Enric Banyeres.

Avui el que vull es recomanar a tothom el blog d'una de les patums del blog de Banyeres el fins fa uns dies Capità Forceps, però ara l'ha ancendit el mestre a General.

El seu blog no té desperdici, podeu trobar comentaris de futbol, del barça i de molts altres temes.

Us recomano que hi entreu a: http://generalforceps.blogspot.com/

8. Salvar al soldado Ryan

Estem davant de possiblement la millor pel·licula de guerra de la història. El moment del desembarco amb camara amb mà com si fos un reportatge de la època es mític, amb una crudesa que et dona la sensació d'estar vivint aquell infern tu mateix, és cinema en estat pur.

És una pel·licula de l'any 1998, dirigida per Steven Spilberg (per mi el millor director de la història del cinema) va guanyar 5 oscars, incloent el de millor director, però sorprendentment no va guanyar el de millor pel·licula que va anar a la sobrevalorada Shakespeare in love, i tampoc va guanyar el de millor actor que va anar al istrionic i inaguantable Robero Benigni (que no ha fet res mes de bo, des de la Vida es Bella) Suposo que el fet que tres de les pel·licules nominades eren de guerra i ambientades a les II guerra mundial (La delgada linea roja, La vida es Bella, i aquesta) els va restar vots, que van anar a parar a l'anteriorment mencionada Shakespeare in love.

Però tot i no guanyar va ser una de les pel·licules més vistes aquell any, possant-se a l'altura de les més vistes de la història, convertint-se inmediatament en un clàssic del cine bèlic.

La pel·licula ens conta la història d'un grup de soldats que han d'anar a buscar a un soldat que es diu Ryan i que ha perdut en combat als seus 3 germans, per fer-lo tornar a casa.

Els moments més recordats són el principi amb el desembarcament a Normandia i el final quan els Alemanys ataquen.

Destaca, per mi, la gran interpretació de Tom Hanks, que per sorpresa de tothom no va guanyar l'oscar, crec que pel fet de que ja en té dos (Philadelphia, Forrest Gump), si la seva interpretació en aquesta pel·licula o en Naufrago, l'hagués fet qualsevol altre s'hagués endut el premi.

Arrel d'aquesta pel·licula, a més de la creació de varis dels millors jocs per ordenador i consola, tipus Medal of Honor, es va realitzar la mini serie ambientada en la guerra Germans de sang, Band of brothers, produida per Hanks i Spilberg, per mi una de les millors series fetes per a televisió.

Si podeu mireu-la i si podeu aconseguir Germans de sang us la recomano encara més, ja que és com una continuació de la pel·licula però amb 10 episòdis, fantastica.

7. Ben-Hur

Ja possats a parlar de clàssics i de Charlton Heston parlem de possiblement una de les millors plel·licules de la història. Amb record de oscars inclós.


Estem parlant de Ben-Hur. Pel·licula de l'any 1959, guanyadora de 11 oscars de l'acadèmia.
Esta dirigida pel gran William Wyler ( que no Billy Wyler ojo), que va guanyar l'oscar per aquesta pel·licula, sent el seu 3º premi.
Està protagonitzada per Charlton Heston (tampoc tenia fusell en aquesta) en el paper de Ben-Hur, Jack Hawkins en el paper de Quintus Arrius, Stephen Boyd com Mesala.
Com a curiositats podem dir que va ser la pel·licula més cara fins a n'aquell moment, després va ser superada per la desastrosa economicament Cleopatra, un altra curiositat es que Jack Hawkins va cobrar el doble que Heston pel seu paper.

El més recordat de la pel·licula és la carrera de cuadrigues que protagonitzen Ben-Hur i Mesala al circ. On diuen que fins i tot hi va haver morts de veritat al rodar-la tant real.
Ens conta la història de Judà Ben-Hur un jove aristòcrata jueu que per un malentés es condemnat a les galeres, on salva la vida a un Consul de Roma que l'adopta com a fill, al tornar a Judea, amb l'ajut dels cavalls del Sheik Ilderim, és molt divertida la relació d'aquest amb els cavalls, s'enfronta a Mesala al circ i salva a la seva mare i germana que estan tancades i malaltes.
Paralel·lament a la vida de Judà i amb conexions constants es produeix la vida de Jesús.

Els 11 oscars que va guanyar només van ser igualats molts anys després per Titanic i pel Senyor del Anells, el retorn del rei. Encara no ha estat superada mai aquesta xifra.
Un altra pel·licula que no cal esparar a Setmana Santa per veure-la.

6. Los 10 Mandamientos

Avui comentem una gran pel·licula, i dic gran perque és una superproducció de Cecil B. Demille, una de les clàssiques pel·licules que anomenem "com les d'abans"

És una pel·licula de 1956 dirigida com he comentat per Cecil B. Demille que estava acostumat a fer gran produccions.

Hi ha un gran plantel d'actors i actrius, sobretot destaquen les interpretacions de Charlton Heston (sense rifle) y Yul Brynner ( no té un pel de tonto com actor).

La pel·licula va obtindre 5 nominacions als oscars.

Com a anecdota dir que la pel·licula dibuixa casi exactament el que possa la biblia sense tenir en compte la història real que coneixem que va passar. Per exemple situa la història durant la XIX dinastia, quant en aquesta època a Egipte no estava permesa l'exclavitud.

És molt difícil provar quin faraó va ser el que va expulsar als jueus, però es poc creible que fos, com ens diu la pel·licula Ramses II, ja que va ser un dels més poderosos de la història.

Si algú li interessa molt el tema hi ha un documental del History Channel que busca les veritats d'aquesta història, és molt interessant.

Una bona pel·licula, llarga, plena de efectes especials ( per la época que és té molt de mérit), amb bones interpretacions. Recomendable de veure i no nomes a setmana santa que segur que cau a alguna cadena de tv.

Antifeixistes? No, gamberros

Aquest cap de setmana a les noticies ens han informat com un grup de manifestants antifeixistes han acabat a cops contra els mossos d'esquadra, i com 22 agents han estat ferits en les trifulques.

La noticia i els fets em fan tenir una serie de reflexions:

- Tot i dir-se antifeixistes no ho són, i es més a mi personalment que em considero antifeixista m'ofen que se'ls identifiqui com a tals, són gamberros antisistema, que aprofiten una manifestació antifeixista per fer de les seves.

- Som l'únic país del món on quan la policia s'enfrenta a manifestants el major número de ferits són de policies, com pot ser? alguna cosa falla a la conselleria d'interior.

- Avui al diari tenim la noticia que els mossos tenien ordres de no actuar, com s'enten això?

Les imatges dels fets son clares, gent que agafa valles de ferro per enfrontar-se a la policia i es dirigeixen cap a la conselleria d'interior, on hi ha uns quants (pocs) mossos protegint-la, els tiren de tot, valles, perdres, i és en aquest moment quan actuen els antiabalots (tard). Per sorpresa de tothom només hi ha 7 detinguts, quan a les imatges ja es veu més de 7 persones fent el bretol.

Que li passa a Saura, que té temor de perdre els pocs vots que té, realment aquesta gent són els votants que volen els ecosocialistes d'iniciativa?

A Saura el va fer Montilla conseller d'interior per això, per a que es desgasti, ja que va ser l'únic conseller del tripartit anterior que no va patir un desgast. Però ara els que patim un conseller d'interior dolent i lamentable som els ciutadans. Un altre dia ja parlaré de la seva senyora i la política ecologista de l'Ajuntament de Barcelona.

5. Atrapado en el tiempo

Parlar de "Atrapado en el tiempo" és parlar d'una pel·licula molt divertida, de l'any 1992, dirigida per Harold Ramis (un dels actors del caçafantasmes).

Narra la història d'un home del temps que viu dia rera dia el mateix dia, i no es un dia qualsevol sinò que és el dia de la marmota 2 de febrer a Punxstawnwey.

Aquesta tradició existeix realment cada any la marmota PHIL surt del seu amagatall i si veu la seva sombra es que l'hivern s'allargarà unes setmanes més.

Està protagonitzada per Bill Murray quan encara no feia pel·licules més serioses com ultimament. L'acompanyen Andie Macdowell, molt guapa, i altres actors que ens sonaran les cares per ser secundaris habituals en comedies.

Jo la veritat després d'haver vist la pel·licula un munt de vegades tinc ganes de viatjar a Punxstawnwey un 2 de febrer per veure a la marmota, és una tradició fabulosa. A veure si un dia m'animo.

Si es vol passar una molt bona estona, no deixeu de veure-la.

4. La solución final

Avui vaig a parlar d'una pel·licula que no es va estrenar en cinema però que per mi es molt bona.

És una pel·licula produida per la BBC i interpretada per grans actors com Kenneth Branagh, Stanley Tucci i Colin Firth entre altres.

Ens conta la història de quan els alemanys van decidir eliminar sistematicament als jueus, i li van dinar el nom de la solució final. És la història de les dues hores de reunió quan es decideix tirar endavant l'extermini, quan els 15 homes que estan a la reunió opinen i es posen d'acord en quina és la millor solució.

És una pel·licula bastant intimista, es tracta de la preparació de la reunió i la mateixa, no hi ha acció, ni efectes especials, només diàlegs, molt durs a vegades.

Hi ha gran interpretacions dels actors, sobretot Branagh i Tucci, que interpreten els actors principals del drama.

Molt interessant per veure una pel·licula belica sense un sol tir, però amb més crudesa que altres que no hi ha més que explosions.

3. Beautiful girls

Pel·licula independent de l'any 1996, diriguida pel dessapregut Ted Temme, que fins a les hores només era el germà petit de Jonathan Demme ( El silenci del anyells)

Destaca el seu plantel d'actors i actrius, cap mega estrella però tots molt bons actors, Matt Dillon, Timothy Hutton, Uma Thurman, Mira Sorvino, Lauren Holly, Rosie O'donnell, Michael Rappaport... i capitol a part Natalie Portman.

La història conta, com un noi proper als 30 anys torna al seu poble de la infancia i es retroba en els seus amics i familiars, ha de prendre una decisió vital important, de si es casa o no amb la seva novia, i al coneixer a la seva veina petita li agafen tots els dubtes.

Aquest és el fil narratiu principal, però a banda anem coneixent les històries paralel·les, com la relació del guapo de l'escola amb la guapa tot i estar casada, la història de l'amic casat i en fills, la història de l'amic solter, tot entrelligat i relacionat.

Aquesta pe·licula té una molt bona banda sonora, on destaca la canço de Neil Diamond "Sweet Caroline" que canten tots els actors en una de les escenes de la pel·licula.

És una pel·licula que als que ara estem a n'esta edat, els 30, ens fa que pensar, ja que es planteja les mateixes questions que nosaltres ara, el tenir novia formal, assentar el cap, o sigui arribar a la maduresa.

Un comentari a part es mereix Natalie. Recordo que quan vaig anar a veure la pel·licula al cinema ja em vaig quedar prendat del personatge de Marty ( no diminutiu de Marta sino de Martin l'abuelo que no va arribar a coneixer) i la jove actriu que l'interpretava, la seva cara em sonava i no savia de què, va ser una persona que estava situada al darrera meu del cinema que va comentar que era la nena de Leon (pel·licula que també comentaré un dia)

Des d'aquell dia soc un seguidor de Natalie.

Segueixo pensant que tot i que la filmografia de Natalie esta plena de bones pel·licules, crec que aquesta Beautiful Girls encara ara és la millor.

La recomano sobretot als que estan al voltant dels 30 i als que els agraden les pel·licules de dialegs i personatges.

Catalunya té un problema: José Montilla

És increible però cert, cada vegada que obre la boca el nostre insigne (o indigne en aquest cas) presidente Montilla la pifia, ahir al debat del parlament però va reconeixer que ell era el problema.

Montilla és un politic gris, no se si serà bo o no en la feina del dia a dia, però per representar a un país i un carrec tant representatiu com el de president de la Generalitat no serveix.

Els seus antecessors en el carrec eren persones amb carisma, Maragall i sobretot Pujol eren liders nats, Montilla s'ha de guanyar ser lider, i ho fa amb la por, el seu cap de la guardia pretoriana Saragossa, vigila que l'ordre imperi dins del partit, i si no comparteixes els idearis fora, com Maragall i la seva dòna.

Estem davant del pitjor president de la Generalitat de la història.

Jo soc dels que en un principi l'Artur Mas no m'agradava exactament pel mateix, crec que té poc carisma, però en comparació amb Montilla li sobra, si a més unim que sap parlar i que té un certificat escolar ja supera en molt al Molt Honorable actual.

No hem d'oblidar que Mas ha guanyat dues eleccions al parlament seguides, no ha governat perque els independentistes d'esquerra prefereixen un mal president i ells ser important que no que Catalunya vagi bé.

Ara Montilla es juga molt, i crec que al PSC li interessa que a Madrid guanyi el PP, ja que així ja tindran excusa, si torna a guanyar Zp i torna a nombrar a la Magdalena Ministra de Foment quina cara farà Montilla?

Jo de CIU si aconsegueix un bon resultat, mes de 10 diputats, faria que governés el partit més votat però en el cas del PSOE en efectes retroactius, si que governi el més votat es bo a Madrid també ho és a Barcelona i Catalunya.

O sigui que al març, depen de com vagin les coses, ens podem trobar amb Duran de ministre i Mas de president, i Montilla el problemàtic a l'atur, d'il·lusió també es viu diuen a la meseta...

2. Braveheart

Pel·licula de l'any 1995 de Mel Gibson, que es basa en la vida de William Wallace, heroi independentista escosés del segle XIII.

Primera pel·licula on l'actor Mel Gibson va demostar les seves possibilitats com a director.

Esta protagonitzada pel propi Gibson, tot i ser molt més vell que el personatge històric que representa. Hi ha una serie d'actors britanics que després han estat molt importants en el cinema, com Brian Cox, Brendan Gleeson, Catherine Mcormack o la francesa Sophie Marceau.

Va ser la pel·licula triunfadora en els oscars de 1995, guanyant 5 estatuilles inclosa la de Millor Pel·licula.

La història explica des de la infantesa de William Wallace, quan van matar al seu pare en una trampa del rei anglés fins quan els escosesos a les ordres del seu rei Robert de Bruce consegueixen la victoria final contra els anglesos a la batalla de Bannockburn. Incloent la historia d'amor amb la seva dona Murron, la famosa batalla de Stirling on guanya a l'execit anglés, i les discusions i traicions dels nobles escosesos que es deixen comprar pels anglesos.

Com a curiositats o gazapos, les paraules que diu William Wallace a les seves tropes abans de la batalla de Stirling, que es el dialeg més famós de la pel·licula "nos pueden quitar la vida pero no nos quitaran la libertad...", històricament no son de Wallace sinó de l'Enric V de Shakespeare.

El guió el firma Randall Wallace, familiar directe de William, i que després va dirigir El hombre de la mascara de hierro, entre altres.

En el moment que maten a la dona de Wallace, Murron pots veure al fons de la imatge com hi ha una furgoneta blanca.

Per mi és una gran pel·licula, de les millors del gènere històric, molt emotiva, totalment recomanable. La seva vida i sacrifici va servir per aconseguir la independencia d'Escocia, com diu Robert de Bruce al final de la pel·licula "habies sangrado con Wallace, sangrad ahora conmigo"

Schumacher: el kaiser

Durant tot l'any hem estat discutin els alonsistes i els antialonsistes, mentre els ferraristes hem estat tot l'any un poc orfes ja que el nostre idol havia deixa't la F1, ve't aquí que al final Ferrari ha guanyat el campionat del món, el callat de Raikkonen ho ha fet, per damunt dels dos mclaren.

Ahir el premi princep d'asturies d'esports Michael Schumacher va tornar a agafar el volant d'un Ferrari un any després i, ves per on, va marcar el millor temps a Montmetló.

L'any passat si Schumi hagués estat als mandos del Ferrari hagues guanyat de calle el mundial amb les discussions a Maclaren, ha tornat a demostar que és el millor pilot de la història.

Per molt bo que sigui Alonso, que no dubto que ho és, hem de tenir present que el millor és el kaiser, ahir, avui i si ell vol demà...

Cine, 100 pel·licules impresindibles.

Avui començo una serie de articles sobre les pel·licules que jo trobo que haurien d'estar en qualsevol col·lecció de bon cinema. Tot i la numeració no estan en ordre de preferencia.

1. Casablanca

Per a molts la millor pel·licula de la historia, sempre esta entre les 10 millors.

Molt bons actors, Bogart enorme en la interpretació de Rick, Bergman guapissima Ilsa, amb uns secundaris de luxe, que no son tant secundaris.

Una música inolvidable, amb la cançó "el temps passarà" com a emblema.

Uns dialegs que molta gent ens el savem de memòria, "sempre ens quedarà París" " això es el començament d'una fabulosa amistat" " toca-la Sam"

Es la tipica pel·licula que demostra que no es necessiten grans escenaris ni grans pressupostos per fer bon cine, i que a vegades no es nessecita ni un guió massa tancat, ja que el final que tots recordem marxant Rick i el Capità de la policia junts envoltats de boira va ser improvissa't a l'últim moment.

Si esta un atent pot trobar, això si, algun que altre gazapo, com per exemple el ràpid que se li seca la gabardina a Rick a l'estació.

Tothom ha de veure alguna vegada Casablanca. Imperdonable no haver-la vist...

Diplomacia i política.

Ser diplomatic, és sinonim de moderació, de tolerancia.

Aquests dies estem vivint el problema diplomatic que ha causat el rei Juan Carles quan en mig del plenari de tots els caps de govern llatinoamericans ha fet callar a Hugo Chavez. Podem estar d'acord en el fons, fins i tot a alguns ens pot agradar que es faci callar a un bocamoll com Chavez, però mai podem estar d'acord en les formes, sobretot per ser poc diplomatiques.

I això em fa reflexionar, estaba el rei enterat de tot? La diplomacia espanyola havia informat al rei del que passaria, un "majestat ara en Chavez ens criticarà a l'Aznar però tranquil que li contestarà Zp" o va ser tot improvissat. Aqui no hem d'oblidar que el rei és el cap de l'estat espanyol, tot i no ser polític és la màxima autoritat del nostre estat, per tant se li ha de demanar que es comporti.

Aquesta es la primera vegada que SM el rei perd les formes en públic que jo recordi, si que recordo algunes declaracions polèmiques, o alguns comportaments ridiculs, però mai quan representaba a l'estat. Que ha passat? Esta nerviós el rei? O es el govern Zp el que no funciona?

La reacció de la gent també en aquest cas es sorprenent, molts defensen l'actitud del rei, cosa que no crec encertada, però els que la critiquen, "els pixadors fora de test" dels comunistes es per defensar a l'impresentable del Chavez.

Ja he escrit en aquest bloc el perill del populisme a llatinoamerica, en Chavez o el Morales son perillosos per la gent, ho fan tot pel poble però sense el poble, que són els que pateixen gana sent un país ric com Venezuela.

Crec que es hora d'obrir un debat, el rei esta a l'altura de ser cap de l'estat? El que hauriem de fer es votar-ho, volem monarquia? o volem la III república espanyola?

Solucions ja.

Ha estat un cap de setmana dolent, el Barça ha tornat a fer el ridicul a Getaf, els jugadors no saben a que juguen i l'entrenador va tant fumat que ja no reacciona.

Crec que és el moment de fer canvis, encara hi som a temps, però no per possar un parxe, sino per començar un projecte nou, i si avui en dia hi ha un entrenador que sigui capaç de treure'ns dels merder on ens hem possat els últims anys, es un senyor portugues que ha entrenat a Anglaterra i es diu Xose.

Necessitem un entrenador que sigui fort dins del vestuari i que tingui ous de sentar als jugadors que només els queda el nom.

A favor té que en aquest moment esta disponible, que coneix la casa, i la lliga espanyola.

En contra té a la premsa en contra sobretot Sport, una fitxa molt alta, la plantilla no el voldrà ja que els farà corre.

Si el canvi es produeix ara encara som a temps d'agafar al madrit abans de que ens tregui massa punts, tot i que tampoc es que vagi massa bé, al menys els jugadors li possen ganes, crec que es un efecte Capello, encara tenen una bona preparació física, en canvi el barça camina i fa rondos als entrenos.

VULL A MOURINHO D'ENTRENADOR, JA!!!

Montilla a l'atac

Fa uns dies el president de la Generalitat el "muy Honorable" Sr. Montilla, va fer unes declaracions a Madrit amenaçant amb problemes si no es solucionaven les crisis obertes a Catalunya, no han faltat els palmeros del PSC i algun d'ERC com Carod magnificant aquestes declaracions.

Jo en canvi crec que no son més que una cortina de fum per evitar que es pugui criticar al seu govern d'aquests problemes, així dona la culpa al govern espanyol, com si ells no en tinguessin de culpa tots aquest mesos. El més fotut es que crec que s'ha equivocat, ja que ara el que li interessa més al PSOE són les eleccions del març i si per alguna raó no té un bon resultat a Catalunya, que es un dels seus baluarts, ja pot despedir-se de guanyar-les.

Un altre tema a part es l'amic Jose Luis Carod Rovira (ui perdó Josep Lluis), ERC ha perdut el rumb definitivament, s'esta convertint en la secció nacionalista del PSC, fins quant les bases d'ERC aguantarant a la poltrona a Carod i els altres? Quant Carretero i algun altre donaran un cop damunt la taula? Tot si val per mantindre el poder?

Que vigilin que un mal resultat a les eleccions nacionals pot forçar les coses molt, que passarà si el PSOE no suma amb ERC i IU, i necessita a CIU i PNB?

Aqui a les Terres de l'Ebre aquesta setmana hem tingut una petita crisi per veure qui dona el pressupost més elevat d'inversions a les nostres terres, la clàssica polèmica barriobajera "pos jo la tinc més llarga" Si entre socis de govern es barallen més que no en l'oposició, també a Deltebre hi ha friccions. Si al final hi ha mals resultats a les generals, que passarà amb amb aquestes friccions? ja verem...